Època preetrusca
Sabem
poques coses sobre la religió dels primitius llatins, tant pel que fa a les
seves
creences, com als seus ritus i la seva organització. Els historiadors romans
parlen
del paper fonamental que tingué en l’ordenació de la religió romana el mític
rei
Numa, successor de Ròmul, però sense base documental.
Es tractava d’un poble d’agricultors i, lògicament, els seus déus també tenien
aquest
mateix caràcter agrari; la tradició va conservar molts noms de divinitats
d’aquesta
mena: pràcticament una per a cadascuna de les innombrables operacions que
requerien el cultiu dels camps i la cria dels animals domèstics.
Aquests primers habitants del Laci estaven mancats d’una mitologia
sistematitzada.
No tenien res de semblant a una cosmogonia ni a una genealogia dels déus a
l’estil
dels grecs: ni tan sols representaven els seus déus amb figura humana; alguns
d’ells,
els més importants, els representaven amb antics signes com el llamp (Júpiter),
una
llança (Mart) o el foc (Vesta).
En realitat, més que de déus, hauríem de parlar de forces o esperits
divins, numina, això sí, omnipresents: una concepció molt propera encara a les
religions de
tipus animista.
El culte tenia lloc, segons l’«especialitat» de la força divina corresponent, a
les cases,
als camps, a les cruïlles dels camins, en determinats boscos i fonts sagrades:
no hi
havia temples en el sentit habitual del mot; com a màxim, altars més o menys
rudimentaris.
Entre aquesta multitud de numina, destacaven per la seva importància algunes divinitats o déus amb
una personalitat més configurada, la majoria del gènere masculí,
com correspon a una societat eminentment patriarcal. Hi destacaven els
següents:
•
Júpiter, el «pare dels déus», déu suprem dels primitius indoeuropeus, déu
del
cel, de la llum, del llamp.
•
Marte, més relacionat, al principi, amb la fecunditat dels camps i dels
animals, i
amb la del poble romà (déu de la joventut), que no pas amb la guerra.
•
Quirí, el primitiu déu de la «ciutadania» romana, en el doble vessant
civil i
militar.
•
Saturn, divinitat agrària per excel·lència, introductor de l’agricultura
al Laci i
mític fundador del poble llatí.
•
Janus, déu que presidia els començaments de totes les empreses. A ell
estava
dedicat el primer mes de l’any, ianuarius, gener, i el primer
dia de cada mes, les
Calendes; protegia les portes de les cases (ianua) i se’l representava amb un
cap
de dues cares, mirant l’una cap endavant i l’altra endarrere.
•
Vesta, deessa, primerament, de la llar domèstica, i, després, de la
«llar» comuna,
de la ciutat, de l’Estat. El seu símbol, el foc, havia de cremar
ininterrompudament.
•
Tel·lus era la deessa de la Terra, mare de déus i homes, protectora de
l’agricultura en general.
Els tres primers, Júpiter, Mart i Quirí, constituïen una mena de «trinitat»,
una tríada
a l’estil de les existents en altres pobles indoeuropeus, com ara els germànics
i els
antics indis.
Encara hi havia moltes altres divinitats agràries «especialitzades», entre les
quals
destacaven: Flora, protectora de la floració dels arbres; Pomona, dels fruits; Faune,
dels ramats; Pales, deessa de les pastures i dels pastors; Silvà, dels boscos; Líber,
de les vinyes, i Terme, dels límits entre els camps i les fronteres dels pobles.
1
Època etrusca
Com
en les altres facetes de la cultura romana, l’empremta dels etruscs en el camp
religiós, després del seu domini sobre Roma (segles VII-VI aC), va ser determinant.
Les principals manifestacions van ser:
•
Substitució
de la tríada llatina, masculina, d’origen indoeuropeu, per una tríada
etrusca en què, al costat de Júpiter, apareixien les dues grans deesses dels
etruscs:
– Juno, la deessa protectora de les dones, dels matrimonis i dels
naixements.
Identificada amb l’Hera grega, figura des del principi com la totpoderosa
esposa de Júpiter.
– Minerva, deessa de les activitats no agràries: la indústria, les arts, la
saviesa.
Identificada amb Atena.
•
Construcció
del primer temple, similar als temples grecs, al capdamunt del Capitoli. Aquest
temple estava dedicat precisament a la nova tríada, anomenada per
això tríada del Capitoli.
•
Introducció
de nous déus:
– Déus propis, com Vulcà, déu del foc; Mercuri, del comerç; Venus, de l’amor i
de la bellesa.
– Déus adaptats dels grecs, com Apol·lo, déu del Sol, de
l’endevinació i de la
medicina; Àrtemis, identificada amb la Diana llatina, deessa de la
Lluna i de
la caça; Dionís o Bacus, déu del vi, del teatre i de les festes orgiàstiques, identificat
després amb el llatí Líber.
•
Els
artistes etruscs van ser els primers a Roma que representaren els déus amb
figura humana, com a ornament dels temples o bé dels sepulcres, segons la
pràctica habitual entre els grecs.
•
És
força probable que també fossin els etruscs els qui van introduir a Roma un
principi d’organització de la religió pública oficial: sacerdoci, rituals,
calendari de
festes i celebració de «jocs» (ludi) de diversa mena: curses de carros i de cavalls,
lluites de gladiadors, representacions teatrals...
•
L’aportació
etrusca més duradora i significativa a la religió romana va ser la
potenciació i la reglamentació de tot allò que feia referència als diferents
sistemes
d’endevinació, és a dir, a la investigació de la voluntat dels déus i de la
seva bona
o mala predisposició a ajudar la persona que volgués emprendre qualsevol
activitat, pública o privada: juntament amb el mètode d’observació del cel i de
les aus
que s’hi movien (auspicis, de aves spicere), ja conegut i practicat pels llatins, els
etruscs van aportar l’estudi de les vísceres dels animals sacrificats (el
fetge, sobretot) i el de la interpretació dels «prodigis» o fenòmens extraordinaris
que es produïen a la natura, com ara tempestes estranyes, llamps damunt de
llocs significatius, naixement d’animals deformes, etc.
•
També
és d’origen etrusc la creença en l’existència d’una vida d’ultratomba, que
s’imaginava poblada de divinitats malignes, de dimonis i de turments infernals.
En resum, els etruscs, d’una banda, van contribuir a hel·lenitzar i a
organitzar la
religió romana, i la van modernitzar; però, de l’altra, simultàniament també
van
reforçar els components d’aquesta religió que a nosaltres ens semblen més
arcaics i
irracionals.
La
religió tradicional romana, tal com es coneix ja en l’època històrica, tenia
tres
formes de manifestació: privada, popular i oficial.
Venus
La religió privada o familiar
Déus
•
El
lar
familiar:
déu protector de la casa. Representat pel foc de la llar domèstica i
venerat en una espècie de capelleta (sacrarium) a l’atri o a l’espai
central de la
domus.
•
Els
Penats
(dos),
dels quals depenia l’abundància de provisions per a la família
(penus, rebost). Se’ls representava com dos joves que portaven corns de
l’abundància. Seguien la família quan es canviava de casa.
•
El
Genius, esperit del pater
familias. Se’l representava al sacrarium, vora el lar i
els Penats, en forma de serp.
•
La
deessa Juno, protectora de les dones de la família.
•
Els
Manes, les ànimes
dels difunts de la família. Els familiars celebraven els seus
aniversaris i els encomanaven la cura dels qui havien mort feia poc. Les
làpides
mortuòries s’encapçalaven amb les lletres D.M. (Diis Manibus, «als déus
Manes»).
Culte
Cada
família, a imitació del que al principi passava únicament amb els patricis,
tenia el seu propi ritual a l’hora de venerar els seus déus. Aquests ritus estaven
presidits pel pater familias. La dona, en casar-se, abandonava els cultes de la seva família i s’incorporava als de la família del seu marit. També participaven,
sobretot en el culte al Genius, els esclaus i els «clients» de la família. Els ritus més
freqüents eren
ofrenes d’aliments, libacions, pregàries, ornaments florals i espelmes enceses.
La religió popular
Déus
Com
és lògic, els déus més venerats per aquell poble de camperols eren els déus
agraris relacionats amb l’activitat agrícola i ramadera. A més a més dels déus
primitius (el Mart primitiu, Saturn, Líber, Tel·lus), a principis de l’època de
la República
apareix com a divinitat agrària més important la deessa Ceres, identificada amb
la
Demèter grega, la gran protectora de les collites i de la fertilitat de la
terra després
de la «mort» hivernal.
Culte
Se
celebraven festes al llarg de l’any en honor de cadascuna d’aquestes
divinitats. En
aquestes festes s’oferien sacrificis d’animals, es feien menjars compartits i
processons suplicatòries, o bé s’encenien focs i s’ornaven estàtues i altars,
s’oferien exvots fets de cera, ceràmica o bronze, es practicaven danses i cants rituals, etc.
Tots aquests ritus i fórmules estaven escrupolosament reglamentats des de temps
immemorials, i les fórmules i les oracions es continuaven repetint en un llatí
que cada
cop resultava més inintel·ligible per als que hi assistien, com en el cas de la
festa en
honor a Mart protagonitzada pels arvals.
La religió oficial
Déus
Després
d’un procés que s’havia iniciat ja en època etrusca i que s’havia perllongat
durant els primers segles de l’època de la República, a Roma es va anar
configurant
un grup de grans déus, dotze en total, a còpia d’identificar alguns dels seus
antics
déus amb els que habitaven l’Olimp grec.
El procés d’assimilació va consistir a anar atribuint a poc a poc els mites i
les funcions del déu grec al seu paral·lel romà corresponent, fins a
identificar-los totalment,
mantenint, però, el nom llatí. D’aquesta manera es van arribar a establir les
parelles
següents: Zeus-Júpiter; Hera-Juno; Atena-Minerva; Hermes-Mercuri; Hefest-Vulcà;
Ares-Mart, etc. Apol·lo va ser l’únic que no es va identificar amb cap déu llatí i, per
tant, va conservar el seu nom grec i l’apel·latiu Febus com a déu de la
llum.
Aquest panteó grecoromà va constituir el nucli a l’entorn del qual es va
organitzar
la religió oficial de la ciutat de Roma.
La presència dels déus en la literatura va anar creixent fins a convertir-se en
omnipresent en els grans poetes de l’època clàssica, i va constituir, també, la
inspiració més freqüent dels artistes plàstics: escultors, pintors i orfebres, tant en la
decoració de la ciutat i dels edificis públics, com en els frescos, els mosaics i les
estàtues de les cases particulars de la gent rica.
Però des del punt de vista estrictament religiós, la fe en aquests déus no va
arribar a
ser pregonament sentida per la gent, i els mites que se’ls atribuïen, la
majoria manllevats de la mitologia grega, no eren considerats «articles de fe»,
sobretot per la
gent culta.
3
Festes
Al
llarg de l’any, la ciutat consagrava quasi un centenar de dies a celebrar d’una
manera o altra els seus déus. N’hi havia de dos tipus:
•
Les
feriae o festivitats religioses en sentit estricte. En aquestes
festivitats el ritus
fonamental era un sacrifici d’animals, normalment braus, porcs o ovelles, fet
en
llocs públics, normalment davant del temple del déu o la deessa en honor del
qual
se celebrava. Les més importants eren les Lupercals, en honor de
Faune-Pan, les
Feràlies, dedicades als
difunts, les Liberàlies, dedicades a Líber-Dionís, i les
Saturnals, dedicades a Saturn,
que se celebraven al desembre i són els precedents
de les nostres festes nadalenques, amb intercanvi de presents inclòs.
•
Els
ludi (jocs), festes de caràcter civicoreligiós. Duraven uns quants
dies. A més
de sacrificis, processons, pregàries, etc., es programaven diversos tipus
d’espectacles: representacions teatrals, curses de carros o de cavalls, combats
de gladiadors i caceres de feres importades de llocs exòtics. Els més importants eren els Megalenses (Cíbele), els Cerials (Ceres), els Apol·linars (Apol·lo) i els
Ludi
Romani
(Júpiter).
Aquests ludi, cada cop més variats i costosos, eren organitzats i pagats
pels magistrats de la ciutat.
Temples
Eren
el lloc principal de culte, però no l’únic. El temple no era el lloc de reunió
dels
fidels, sinó l’habitacle del déu. Roma va heretar el tipus de temple etrusc,
adaptat,
al seu torn, del temple grec, i el propagà. El formaven un recinte, normalment
rectangular, de petites proporcions, elevat sobre un pòdium de pedra, amb unes
escales a la part del davant. El pla, molt simple, formava un pòrtic de
columnes i una
sala interior (cella) on es dreçava l’estàtua del déu. Els ritus se celebraven davant
la
seva façana en una esplanada el centre de la qual era ocupat per un altar (ara).
Sacerdots
El
sacerdoci era una mena de funció pública. Els sacerdots formaven col·legis especialitzats.
Els més importants tenien la consideració de magistrats de la ciutat.
Els col·legis més importants eren:
•
Els
flamines. Cadascun
s’ocupava del culte d’una de
les grans divinitats. Els més importants eren els tres
déus de la primitiva tríada llatina: Júpiter, Mart i
Quirí (identificat amb Ròmul).
•
Els
pontifices, literalment
«constructors de ponts».
Estaven presidits pel Pontifex Maximus, càrrec religiós
i polític de molta influència. Controlaven tot allò que
feia referència al culte públic: establien el calendari de
festes variables, vigilaven l’observança exacta dels
ritus, controlaven la redacció dels annals oficials de la
ciutat i presidien les grans cerimònies religioses públiques.
Hi havia altres col·legis sacerdotals com el dels àugurs,
que eren experts en les tècniques de l’endevinació, que
tenien tanta tradició i importància en el món romà; o el
de les vestals, sacerdotesses responsables de mantenir
encès el foc sagrat al temple de Vesta, autèntica «llar» de
la ciutat.
La
religió romana va començar a experimentar en els últims temps de l’època
anterior, un seguit de transformacions que s’acceleraren i es feren més profundes a partir dels inicis de l’època imperial. Marte
La religió tradicional, estesa amb la romanització per totes les províncies de
l’Imperi, es va anar desvirtuant. La mitologia grega romanitzada no va acabar
de tenir
acceptació en el sentiment veritablement religiós de la gent, que la veia com
una
cosa més aviat literària i oficialista. D’altra banda, a les ciutats, començant
per la
mateixa Roma, els cultes agraris havien deixat de tenir sentit. Només es mantenien
vius a les zones rurals d’Itàlia.
En el medi urbà, les necessitats religioses de la població van començar a ser
satisfetes per altres cultes, que havien arribat de les províncies, sobretot de
les orientals, introduïts pels soldats que hi havien anat a servir: el culte a la deessa
Cíbele, a l’egípcia Isis i al déu Mitra, procedent de Pèrsia.
Aquests cultes tenien uns components de misteri, d’orgia, de fraternitat i de
promesa d’immortalitat, que van atreure de seguida les capes més incultes de la
societat.
La minoria culta, sota la influència del pensament grec, es va anar fent cada
vegada
més crítica respecte a la religió tradicional: tant la popular, considerada
mera
superstició, com l’oficial, considerada formalista i vàcua.
Com a substituts es van anar inclinant progressivament vers els nous corrents
filosòfics hel·lenístics, que, o bé proposaven una superació del politeisme
tradicional
mitjançant la proposta d’una divinitat única, suprema i universal, com feien
l’estoï-
cisme, el neoplatonisme i el pitagorisme, o bé un refús de la religió
tradicional, com
en el cas de l’epicureisme.
L’Estat, és a dir, l’emperador i la classe dirigent romana, va començar a
utilitzar la
religió com un mitjà per aglutinar políticament els territoris que s’havien
incorporat
a l’Imperi. Així es va crear un culte religiós amb temples, ritus i sacerdots
dedicats a
Roma i a la figura dels emperadors divinitzats. Els súbdits de l’Imperi eren
obligats
a participar en aquest nou culte com una forma de reconeixement del domini romà.
A la ciutat de Roma, com a mitjà per entretenir els ciutadans i guanyar-se la
seva
simpatia, els emperadors rivalitzaven a augmentar el nombre de dies dedicats
als
ludi i en la magnificència de les festes, sobretot la de les lluites de
gladiadors, que
acompanyaven de repartiments massius de queviures i de diners. D’aquesta manera
provocaven la degeneració total del sentit religiós tradicional de les festes.
Quan
s’estudia la mitologia romana, convé assenyalar-ne una característica notable.
Els romans no van desenvolupar, com van fer els grecs, uns relats meravellosos
sobre els déus i el món diví, ni sobre nombrosos herois que vivien grans i
increïbles
aventures sobrehumanes.
Simplement, amb el pas del temps, van anar elaborant unes quantes llegendes
arcaiques sobre els orígens de Roma i les seves institucions, mesclant
fantasia,
intenció política, tradicions locals i vagues records històrics, i van prendre
dels
etruscs, i fonamentalment dels grecs, unes certes creences i mites sobre déus i
herois, i sobre el principi i la fi del món. Ritualistes i pràctics, els romans
disposaven de més ritus que mites, i la seva religió tenia un notable aspecte
pragmàtic i
comercial.
Però els escriptors romans, especialment els grans poetes, no van vacil·lar a
prendre
els mites grecs com a base per a les seves obres i difongueren així, en la
literatura
clàssica, tots els relats hel·lènics sobre els déus i els herois, traduïts al
llatí. Aquest
rerefons grec és molt notable en la màxima epopeia romana, l’Eneida de Virgili, i
constitueix l’essencial del llarg poema mitològic d’Ovidi, Les
Metamorfosis, que és
gairebé una enciclopèdia dels episodis més fantàstics dels déus i els herois
mítics.
Les al·lusions a la mitologia són constants en la poesia dels poetes lírics
llatins,
hereus dels grecs, com ara Horaci, Properci, Ovidi i altres autors.
És molt significatiu que Virgili, protegit per l’emperador August, escollís
Enees com
a gran heroi de Roma. Aquest, com un nou Ulisses, havia viatjat errant pel
Mediterrani fins a arribar a les riberes del Laci, on va fundar, amb el suport
dels déus, la
ciutat de Roma.
A diferència del fundador mític tradicional, Ròmul, que havia estat criat al
costat
del seu germà Rem per la famosa lloba romana, Enees –fill del troià Anquises i
de la
deessa Venus– ve de la llegenda grega, i Homer ja l’havia esmentat com un
magnífic
cabdill de Troia.
Ròmul i Rem
A causa de problemas con el programa no se han podido colocar en el sitio adecuado los textos.
